Entrades

La risa

La risa es como la brisa, Sucede, Sin más. He soñado que de camino A alguna parte, en una selva aterradora, Alguien caía de la cuerda Que nos sostenía, funambulescas, Y en lugar de morir, Quedaba encerrada en una caja, En medio de la nada, O entre el Hades y el Paraíso. Yo volvía sobre mis pies Entre aguas y pirañas, Y pedía auxilio, Pero nadie me escuchaba, Hasta que al final (   ). La risa es una nana Cuando la cantan La vanidad, el desconsuelo O la espanto. Es el cinismo más noble y sincero. El más amargo. Y el menos agrio.      

Sí-m-bols

Marc    Tot va començar quan la Sara va obsessionar-se amb autores suïcides com la Virginia Woolf o la Sylvia Plath. O potser no. Va començar abans, just quan va adonar-se del poder que posseïa i, just abans d'embogir, d'obrir els ulls. L’estimo. Sempre l’he estimat. Mai no li vaig confessar perquè ella… No pot estimar. Vull dir, no pot estimar-me. I no m’importa. Només vull… La cafetera comença a piular. Sara : Sí. Posa’m molta llet, ‘porfa’. Estava mirant l’infinit. Eduard : Mel? Sara : Sí. Jo mirava l’infinit i aleshores… L’Eduard badalla i s’estira . Sara : No t’interessa? Eduard : Sí que m’interessa… Sara : Tots brindàveu com si fos una celebració! Eduard : Collons! Li cau la tassa de cafè a la taula i s’incorpora per a eixugar les restes amb un tovalló . Eduard : Perdona… Digues. Sara : Crec que el millor serà escriure-ho. Eduard : Però perquè dius que era una comèdia? Sara : Perquè jo també reia.

Los niños de Alicia

Oigo llorar a los niños. Cae la noche Sobre mis párpados Sonámbulos. Cruzo, A tientas y a oscuras, Pasillos prohibidos. Oigo llorar a los niños. Cuando anochece Y la gente baja las persianas, Y poco a poco Todas las luces se apagan. Justo entonces un llanto Me atraviesa como un rayo Y pienso en todos los niños, y  en todas niñas Que estarán llorando también ahora . Oigo llorar a los niños. Ni la luna Ni los transeúntes Consiguen acallarlos. Tengo sueño. Tanto sueño  Que s ueño que Alicia Canta su melodía prohibida. Como una hoja que baila con el viento de abril. Lloran los niños. Les contaré un cuento, El cuento triste más hermoso del mundo. El silencio.

Anatomía del olvido

         Una mujer , Cassandra… (Pues si pudiese elegir, seguiría siendo mujer, y no por razones de ideología feminista   -aunque también podría ser-, sino más bien por razones de índole moral, pues no quiero ni imaginar qué sienten los hombres, la magnitud de su deseo, etc., para llegar a cometer semejantes atrocidades, no es necesario dar ejemplos, creo), experimenta en contra de su propia voluntad un fuerte sentimiento de culpa cada vez que logra algún propósito (por más nimio que este sea) y, como consecuencia de ello, se abstre Caer rendida. Ser runa. Ser runa. Runa. Runa. Runa. Flotar entre la pólvora, ser invisible, transparente, y al mismo tiempo inconmensurable, viva, cuerpo, vísceras, vía de escape   y se disocia   hasta olvidarlo todo , Hay una música, una música silente y constante, por debajo de nosotros, de nuestras miradas, de nuestros anhelos y esperanzas, de nuestras memorias. como si se tratase de un sueño.    Cassandra… Estamos en el barrio chino. Son las diez d

ETC, ETC, ETC...

Em passava sovint, a l’escola. Ho havia oblidat per complet. Segurament, aquest relat no serà coherent, però es que n’estic farta, completament farta, de ‘ser’ coherent. Com deia, això ja em passava a l’escola. M’avorria. M’avorria moltíssim i no comprenia el motiu del meu desinterès i la meva desgana, i quan tornava a casa espiava els llibres del pare i ni jo mateixa n’era conscient, tal com si es tractés d’un pecat. Em calia llegir una sola vegada les lliçons que s’havien impartit al llarg del curs, sense haver estat gairebé mai atenta, per a obtenir un ‘suficient’ que justifiqués cada un dels meus dies en aquell pupitre en el que escrivia i dibuixava mentalment tot allò que en el present era, si més no, impossible. Vull dir, que no pots tenir, no sé, et anys, i somniar amb ser a l’ universitat estudiant dret. No és possible. No sé ben bé quan va començar l’autoengany (va ser un autoengany... o un indu-engany?), si quan vaig aprendre a llegir en un instant fugaç e

A CHANTAL

Fumar. Para nublar la mirada. Fumar. Para olvidar al olvido. Fumar. Para sentir que estás viva. Fumar. Para seguir perdida. Fumar. Para escribir l o que no existe todavía. Fumar. Para abrazar al vacío. Fumar para amar a los vivos. Fumar para resistir. A la cotidiana sensación De perder el tiempo siempre. Fumar para llenar la ciudad, Los bares, Las alcantarillas, De cenizas. Fumar para sentir Que aún existen las metáforas. Fumar. Para incendiar el dolor Que habita en el silencio. Fumar para burlar a la muerte. Para entretenerse. Fumar. Para acallar lamentos, anhelos y esperanzas. Fumar para escapar. Para ahuyentar. Fumar. Para morir. Para matar. Fumar para alcanzar Lo inalcanzable. Fumar para sobrevolar al presente. Fumar. Nada más.  

VOS (ALTRES)

HE SOMNIAT AMB VOS ALTRES. NO HE TINGUT TEMPS DE PENSAR-HI FINS ARA , A DOS QUARTS DE TRES DE LA MATINADA D'UN DIMARTS O D'UN DIMECRES , TANT SE VAL. EL FET ÉS QUE GAIREBÉ HE OBLIDAT EL SOMNI, PERÒ AL LLARG DEL DIA M'HA PERSEGUIT , A L'ANDANA DEL METRO, DE CAMÍ A CASA... I ARA, FENT L'ÚLTIM   CIGARRO DE LA NIT (ESPERO) I PENSANT EN ANAR A DORMIR, DE SOBTE HE RECORDAT QUE VOS ALTRES ÉREU ALLÀ AL MEU VOLTANT, M'IGNORÀVEU FINS QUE ALGÚ DEIA: CREIEM QUE HAURIES DE MARXAR D’AQUÍ. POC DESPRÉS ARRIBAVES TU , I PER UN MOMENT, TORNAVA A SER JO, LA NOVA 'JO', LA DE SEMPRE I LA DE MAI, TU M'ENTENDRÀS (I NOMÉS QUE TU HO ENTENGUIS, HAURÀ VALGUT LA PENA CADA UNA DE LES PARAULES QUE M’HAS INSPIRAT, DES DEL PRIMER DIA). TU ARRIBAVES, JO T'EXPLICAVA EL QUE HAVIA PASSAT DAVANT D'ELLS, I TU ET QUEDAVES EN SILENCI. ALESHORES JO CREIA QUE...EN FI, QUE POTSER SERÍES COM ELLS. JUST ALESHORES EM CONVIDAVES A TRASLLADAR-NOS DE