ETC, ETC, ETC...

Em passava sovint, a l’escola. Ho havia oblidat per complet. Segurament, aquest relat no serà coherent, però es que n’estic farta, completament farta, de ‘ser’ coherent. Com deia, això ja em passava a l’escola. M’avorria. M’avorria moltíssim i no comprenia el motiu del meu desinterès i la meva desgana, i quan tornava a casa espiava els llibres del pare i ni jo mateixa n’era conscient, tal com si es tractés d’un pecat. Em calia llegir una sola vegada les lliçons que s’havien impartit al llarg del curs, sense haver estat gairebé mai atenta, per a obtenir un ‘suficient’ que justifiqués cada un dels meus dies en aquell pupitre en el que escrivia i dibuixava mentalment tot allò que en el present era, si més no, impossible. Vull dir, que no pots tenir, no sé, et anys, i somniar amb ser a l’ universitat estudiant dret. No és possible.

No sé ben bé quan va començar l’autoengany (va ser un autoengany... o un indu-engany?), si quan vaig aprendre a llegir en un instant fugaç en el qual em vaig sentir amenaçada per la pregunta, inquisidora (que jo no sabia que era en to de broma) ‘què hi diu aquí?’ a la qual vaig respondre correctament basant-me en la meva intuïció i vaig així, sense voler-ho, ofendre el mestre... O quan...M’he perdut. Perdó.

Des d’aleshores, he conviscut amb l’estranya sensació de posseir quelcom que produeix en la resta de mortals una frustració exacerbada de la qual he fugit tota la vida (i amb raó de causa, es diu així...?). El que no pensen aquests mortals és que això no s’escull. Un no escull tindre curiositat, sentir-se colpejat pel món i les emocions, veure-ho tot del més fosc i del més clar, en fi, ser impotent per a fora i omnipotent per dintre. Un no ho escull, surt sol com surten soles les paraules sinceres, sense punts i comes, sense floritures.

Quan era petita, tenia una amiga, María, que tenia la síndrome de down. ¿Por qué digo esto, en lugar de decir que era una niña rubia, preciosa, con unos ojos azules transparentes llenos de bondad? Porque el mundo me exige que diga las cosas por su supuesto nombre y desconoce, o no, lo frustrante que es para una tener que adaptarse constantemente al entorno y enlentecer sus impulsos, ideas, sugerencias, opiniones y disertaciones para no devenir una especie de amenaza constante para los otros, sin siquiera ser consciente de todo ello. No me creeréis, pero me he encontrado a mí misma recitando, (porque cuando yo escribo, cuando escribo desde el alma, sí, aunque suene antiguo, des del alma, lo escribo en voz alta, y aquí, podría extenderme y puntualizar que el teatro y la escritura son consanguíneos), y ahora tendré que volver al idioma original, del que huyo una y otra vez, porque no hay nada más terrible que.

Recordo que intentava conscienciar la María (jo tindria 5? 6 anys) que patia una malaltia, per tal que la resta de l’escola (inclosos els mestres) no l’estigmatitzessin, donant-li consells que ni jo mateixa m’aplicava i que creia que l’ajudarien a ser més feliç encara. Però clar, em van començar a estigmatitzar a mi, i …. Però aquesta no es la qüestió. De fet, moltes vegades, les qüestions son binàries, terciàries, etc. Vull dir que… M’ he perdut. No ho sé. Sempre he somniat amb ser una persona normal. És a dir, tendim a compadir-nos dels que no tenen recursos suficients a qualsevol nivell (econòmic, intel·lectual, social...) i, fins a cert punt, és coherent. El que passa és que s’ignora el pol invers, és a dir, els que – diguem-ho així - tenim recursos ‘de més’, patim una estigmatització gairebé idèntica però més imperceptible, quasi invisible. Som repudiats durant la infantesa, gairebé sempre, excepte en comptades ocasions, en les quals les escoles i els pares estan preparats per a les altes capacitats dels infants (d’abstracció, de comprensió, de raonament....), etc.

En el meu cas, després de veure com les meves preguntes i les meves respostes generaven una mena de tsunami col·lectiu, vaig començar a utilitzar una estratègia que, durant molt de temps, em serviria per sobreviure: abstraure’m. O dissociar-me, com diuen els ‘experts’. D’aquesta manera podia perdre el fil de les matèries tot imaginant històries màgiques que molts anys després escriuria i que no serien tan màgiques. Però bé, això es igual. La qüestió és que em preparava mentalment pel meu ritual meditatiu de manera que a la setmana següent, quan tornava a estar present, em resultava molt més estimulant escoltar i no m’adormia ni badallava a classe, perquè havia de desentranyar tot allò que s’havia explicat la setmana anterior i fer-ho encaixar, simultàniament, amb la informació present. Així doncs, poc a poc, em vaig habituar a aquest vici, i us puc ben assegurar que va resultar ser la droga més deliciosa que mai hagi tastat. Era tan fàcil com dir: no sé. Com no ser-hi. I en aquell altre món, en el meu món, tot era possible. En realitat, sí que estava present. Sabia que estàvem donant les taules de multiplicar, o que m’estava perdent els números romans… Però també sabia que el dia que volgués podria aprendre el contingut de les matèries sense gaire esforç i, d’aquesta manera, semblaria que tot aquell temps que jo havia estat en bàbia, en realitat l’havia estat invertint en l’estudi d’aquestes i, per tant, el meu ‘suficient’, o ‘bé’, o ‘notable’, justificaven l’actitud dispersa d’una nena que anys enrere havia destacat precoçment en totes les matèries. Amb el temps, em vaig convertir en una mena… d’espectre. Sí, em vaig acostumar al ritme dels altres. Aquest ritme em resultava tan insuportable, i el fet de sentir-me així, em feia experimentar tanta culpabilitat, que vaig acabar per a convèncer-me de que era… diguem-ho així, lenta. Era més pràctic, em permetia sentir-me integrada a qualsevol lloc, si bé havia de fingir constantment com una dona sotmesa al seu espòs. No us vull explicar la meva vida, ni com vaig arribar a la conclusió de que l’única manera de viure amb pau amb mi mateixa i d’alguna manera, amb el món, era sent… honesta, dient el que pensava. Quantes vegades, en la meva vida anterior, havia esperat, pacientment, amb el sentit del temps accelerant-me el cor, que algú de l’aula em sorprengués amb una resposta eloqüent...?

I tot això a què ve? A hores d’ara, estareu pensant....o bé aquesta dona ha perdut el seny, o bé… això és ficció. Havíem d’escriure una escena, i m’he trobat amb que… no podia. Com em passa a diari amb moltes tasques quotidianes com ara: estendre la roba, rentar els plats, arribar a l’hora, contestar al telèfon i als e-mails, facturar, etc . Resumint, aquests són els conflictes amb els que em topo habitualment. Conflictes que fins ara provocava inconscientment, com ara causar una enorme confusió en els altres – amics, familiars… - quan de tan en tan desapareixes i, quién sabe cuándo volverás, fins que tornes a reviure i ets gairebé omnipresent. Sí, és un ritme insostenible per a qualsevol ànima humana i suposo que per aquest motiu ni vull ser esposa ni vull ser mare – tot i que des de que sóc tieta fantasiejo amb la maternitat, ho he de confessar… Però és que la meva neboda em recorda tant a mi... És hipersensible, meticulosa, amb una memòria i una dicció excepcionals, sempre alerta, sap com desaparèixer i el que són les metàfores. L’adoro perquè em fa sentir que d’alguna manera la meva lluita personal no ha estat debades, tot i que no la veig gairebé mai… Però aquest és un altre tema.

Suposo que a hores d’ara ja haureu desentranyat el meu afany inconscient per assemblar-me a Molly Bloom i temps enrere a la Maga, etc. Recordo que a la primera classe ens van preguntar perquè volíem ‘fer’ teatre i jo vaig respondre, com si fos la veritat més sagrada de l’univers, que jo feia teatre per a ser una persona a la vida i un personatge a la ficció. Ningú no em va comprendre, van creure que era una arrogant, i jo, dissociada com sempre, amb la meva veu interior silenciada, inventava una vida paral·lela que no compartia amb ningú, ni tan sols amb els meus diaris personals que contenien missatges encriptats dels quals havia de recordar el significat original per tal de saber com em sentia aquell dia, què m’havia passat, per què plorava...

Haig d’escriure un text. Se suposa que una dona vol alguna cosa d’un home. És professor d’universitat, o director de teatre. Per més que ho intento, no aconsegueixo escriure aquesta escena. És com si un… no sé, una mena de Gregor Samsa em posseís i m’impulsés a rebel·lar-me contra l’ordre establert amb accions quotidianes completament intranscendents i que no vénen al cas, i…

He pensat que seria divertit, escriure que no puc escriure. I compartir-ho amb vosaltres. De fet, suposo que com que… des de fa un temps ja no sóc la mateixa… vull dir que… he tornat a ser la de sempre, just abans de dissociar-me... Ahora lo recuerdo, hablábamos en castellano, y por eso yo estaba enamorada de esa lengua, y por eso sentía que era mi lengua materna, o como diría Chantal: La herida en la lengua. Eso se traduce en lo que decía al inicio -creo-, aquello de que… ¿Cómo era? No me acuerdo… Bien, pues digamos que durante toda mi vida he rehuido mi lengua orginal, la suplanté por aquel submundo de enigmas y respuestas incesantes que me brindaba aquel otro idioma desconocido, misterioso, adúltero. Y muchos se preguntarán… ¿por qué mostrarse tan vulnerable ante el mundo? Yo les diría lo siguiente: porque no hay nada más insoportable que cargar con el peso de la mentira sobre tus espaldas, sobre todo si no la has elegido tú. Y cuando al fin, si lo logras, te liberas de ella (la mentirà), prefieres cargar con todas las consecuencias que supone exponerse públicamente de un modo tan… ¿exhibicionista? ¿provocador? ¿agresivo? Quién sabe y me es igual si ahora les da por llamarme Eva o La Madame dentro de diez o veinte años, porque… El fet és que, en societat, això comporta certs privilegis, com ara no haver de confrontar converses incòmodes en ascensors grisos mentre et suen les mans i… Mai no ho havia explicat a ningú. Així de clar… Mai. Mai no havia confessat que em complico la vida diàriament amb accions quotidianes aparentment insignificants per tal de no perdre el desig, per a mantenir-lo viu, sigui com sigui.

Però bé, en realitat, m’agrada trobar sense buscar, i a vegades perdo el desig instantàniament quan hi ha un fi determinat. Només sé escriure des de l’honestedat (i cal recordar que la ficció també pot ser honesta). Per exemple, el personatge que busca quelcom del seu professor o director o… Fins i tot podríem arribar a concloure que a vegades, - i jo intento viure com si aquest ’a vegades’ fos etern - no hi ha objectius. És a dir, hi ha novel·les (i m’és igual que estiguin ‘sobades’) com... Rayuela, o anant més lluny, Proust i la seva arxiconeguda magdalena, en les quals els personatges estan perduts i no saben ben bé què busquen de què, ni de qui, i a vegades, fins i tot ni d’on. I no sé perquè, em passa que quan haig de descriure un personatge al qual no concebo versemblant dins el meu imaginari, em sento una traïdora. És a dir, en l’escena anterior…. És com si el fet de no haver sentit mai la desesperació que experimenta una dona, o fins i tot, una parella, estèril, m’impedís comprendre la seva decisió última de tindre un fill a costa d’una tercera persona sense el seu consentiment, etc.

Què dèiem? Ah si, al final ella tan sólo quería conocerlo. Sentía curiosidad por conocer a ese profesor que parecía venir de otro mundo: paciente, sabio, humilde y hasta a veces, transparente, encarnaba las palabras como si fuesen estas sagradas, y… bueno, si sucedía algo más… pero mejor era mantenerse al margen, pues al fin y al cabo, la profesión era lo primero, y entonces es cuando se entrecruzaban estas escenas – ubicadas cada una en un espacio concreto - ¡oh, mierda, me olvidé de la premisa del ejercicio! ¿Cómo podría definir este espacio? Una mujer en el sofà de su casa con la televisión encendida y silenciada, escuchando a Tracy Chapman y escribiendo compulsivamente a las seis de la mañana, tras verse incapaz de escribir una escena. Y entonces se inventa un estratagema, como cuando envío textos a concursos ‘overdue’, o bien nunca llegan a destino, etc. Aunque lo cierto es que estoy abandonando estos hábitos. Ahora mantengo los ojos bien abiertos, aunque pago un precio, para algunos muy alto, para otros, insignificante.

En fin, esto tiene que terminar cuanto antes. Tengo que hallar un final. Se encuentran en el supermercado, no, no, en el andén del metro, él le dice a ella: ¿qué haces aquí? Y ella se queda en blanco. Parece que va a desfallecer pero poco después se recupera y, en cuanto suben al metro, vuelve a su estado natural, con lo cual la gente empieza a mirarla con recelo o al menos así ella lo vive. ¿Cómo es posible que alguien que estaba a punto de desmayarse, ahora se esté partiendo de risa sin motivo aparente? ¿Quiere llamar la atención? Y entonces es cuando empiezas a fingir o a incomodarte porque se supone que deberías... etc, etc. Al final resultará que ella es compañera de su mujer cuyo hermano es profesor de universidad y al cual se encontrará en la discoteca o en un baño o en una sala de estar y allí ella romperá el hielo exponiendo objetivamente, a modo de acotación o de primer plano, la situación acontecida previamente -la cual ignoramos por completo-. Exponer los hechos nos exime de ser cómplices del engaño. Y todo esto para confesar que soy incapaz de escribir una escena. No os enfadéis… Me da igual perder. No sé por qué. ¿Todavía…? En fi, que volia deixar constància, i no he trobat cap altra manera més… ¿original? que aquesta. Disculpeu-me. Sobre tot per la desmesura, com diria l’estagirita.

P.D. És curiós. Aquesta reflexió m’ha despertat les ganes d’escriure una escena, perquè la constricció, a vegades, i només a vegades, és Otra vuelta de tuerca ,com deia Henry James. Llàstima que siguin les set de la matinada i no tingui temps per a reescriure-la.