Después de tí

Fumar. Para nublar la mirada. Fumar. Para olvidar al olvido. Fumar. Para sentir que estás viva. Fumar. Para seguir perdida. Fumar. Para escribir l o que no existe todavía. Fumar. Para abrazar al vacío. Fumar para amar a los vivos. Fumar para resistir. A la cotidiana sensación De perder el tiempo siempre. Fumar para llenar la ciudad, Los bares, Las alcantarillas, De cenizas. Fumar para sentir Que aún existen las metáforas. Fumar. Para incendiar el dolor Que habita en el silencio. Fumar para burlar a la muerte. Para entretenerse. Fumar. Para acallar lamentos, anhelos y esperanzas. Fumar para escapar. Para ahuyentar. Fumar. Para morir. Para matar. Fumar para alcanzar Lo inalcanzable. Fumar para sobrevolar al presente. Fumar. Nada más.  

HE SOMNIAT AMB VOS ALTRES. NO HE TINGUT TEMPS DE PENSAR-HI FINS ARA , A DOS QUARTS DE TRES DE LA MATINADA D'UN DIMARTS O D'UN DIMECRES , TANT SE VAL. EL FET ÉS QUE GAIREBÉ HE OBLIDAT EL SOMNI, PERÒ AL LLARG DEL DIA M'HA PERSEGUIT , A L'ANDANA DEL METRO, DE CAMÍ A CASA... I ARA, FENT L'ÚLTIM   CIGARRO DE LA NIT (ESPERO) I PENSANT EN ANAR A DORMIR, DE SOBTE HE RECORDAT QUE VOS ALTRES ÉREU ALLÀ AL MEU VOLTANT, M'IGNORÀVEU FINS QUE ALGÚ DEIA: CREIEM QUE HAURIES DE MARXAR D’AQUÍ. POC DESPRÉS ARRIBAVES TU , I PER UN MOMENT, TORNAVA A SER JO, LA NOVA 'JO', LA DE SEMPRE I LA DE MAI, TU M'ENTENDRÀS (I NOMÉS QUE TU HO ENTENGUIS, HAURÀ VALGUT LA PENA CADA UNA DE LES PARAULES QUE M’HAS INSPIRAT, DES DEL PRIMER DIA). TU ARRIBAVES, JO T'EXPLICAVA EL QUE HAVIA PASSAT DAVANT D'ELLS, I TU ET QUEDAVES EN SILENCI. ALESHORES JO CREIA QUE...EN FI, QUE POTSER SERÍES COM ELLS. JUST ALESHORES EM CONVIDAVES A TRASLLADAR-NOS DE...

TEMPTACIÓ: A+B+C= D? A: HO SENTO... A VEGADES EL MILLOR ÉS CÓRRER, SIMPLEMENT. B: NO T'ENTENC... A: JO TAMPOC... SUPOSO QUE AL FINAL, AIXÒ DE L'AMOR... B: ¿SI...? A: BÀSICAMENT ÉS UNA PUTADA. B: UNA PATADA, DIRIA JO. QUÈ EM DIRÀS ARA, ¿’CARPE DIEM’? A: SÓC INCAPAÇ DE COMPROMETREM. B: MENTIDA. A ABAIXA EL CAP, SEMBLA QUE ÉS A PUNT DE PLORAR PERÒ ACONSEGUEIX EMPASSAR-SE LES LLÀGRIMES. A: TU PARLES DE VERITATS I MENTIDES? DIGAM UNA SOLA VERITAT, UNA SOLA, QUE JUSTIFIQUI QUE NO HI FOSSIS QUAN... B: I QUÈ PUC FER? A: NO HO SÉ. B: TORNEM-HI... ¿NO HO ENTENS? PORTES TOTA LA VIDA ENCEGADA, LLUITANT PER UNA CAUSA INEXISTENT. ¿NO HO VEUS QUE ETS UNA ICONA DE L'AUTOAJUDA BARATA? AMB LES TEVES FRASES FETES, AMB EL TEU LOOCK ATZARÓS I TOTS ELS TEUS ACCESORIS RETROS QUE NO SON MÉS QUE UN 'ENALTIMENT DE LA SORT, L'ATZAR I LA CASUALITAT'. ¿NO T'ADONES QUE ETS UNA POST-CONSUMISTA MÉS QUE HA OBLIDAT LA CAUSA COL.LECTIVA I LA REMPLAÇAD...

ESCENA I                                       DIRECTORA: Un piano vell en silenci. Fum i paisatge gris. HOME: L’hivern és un vent ancestral que hem oblidat al foc. DONA: El foc, estimat, ens abriga i ens traeix como la vida mateixa. HOME: Com el vent. DIRECTORA: A la ciutat fantasma, els habitants, como si retornéssim a l’Edat Medieval, o fins i tot abans (nimfes: evohé, evohé), narren histories per tal d’oblidar la inutilitat de les seves vides. Una dona que un dia fou dependenta d’una llibreria jueva, ara és una innombrable. Els innombrables només tenen una llar: el cementeri. Y allà es a on celebren els seus propis rituals i a on dormen i es reprodueixen i moren i sobre les seves tombes els nens perduts  salten i ballen, salten i canten, salten i ploren… NEN: Mira, entre les runes, aixeca el vol un ocell blanc com les parets de les cases més enllà de la no...

Estem en la sala de reunions d’una cadena de televisió bastant reconeguda. Reunió de la setmana. Està tot l’equip i només falta la reportera del programa en qüestió. Piquen a la porta: R (reportera): Bon dia! (Tots responen amb antipatia) R: Ui...ha passat alguna cosa? L`últim programa va ser un èxit.... D (DIRECTOR): Bé...tampoc exagerem. R: Si vam fer el nostre record d’audiència! A: Seu. R: Sec. A: B, siusplau. B: Doncs....d’això volíem parlar amb tu (mirant a R). (Silenci). Si bé es cert que vam tendir el nostre rècords d’audiència...es podria dir que estem a punt de morir d’èxit. R: Morir d’èxit? I això es una mala notícia? A: No és això, no ben bé... B: Ho sabem tot (mirant a R). (Silenci) R: El què? B s’apropa a R com fent-se el proper i li diu: B: Tot. R: Doncs serà que jo no ho sé tot! Vosaltres ho sabeu (mirant a la resta de l’equip)? B: Tots. R: Tots ho saben tot? B: Exacte. (Silenci) B: Hem pensat que preferiries explicar-nos-ho ...

Después de ti , Sendas Desnudas Transitarán Mi piel Blanca, Minerva Transparente, Indagarás y escaparás, Y viceversa, Como una boa en un cuadro que no existe. Después de ti Soy algo más que el alba sobre una roca de mar. Ya no soy una sombra. Ahora soy una luz más. Una mujer en un cuadro que existe. Traspasaré el marco. Romperé el espejo. Saldré de escena. Y a mi paso Se agitarán,  se desplegarán, estallarán y culminarán Todas las sendas De la vida En el aroma de un flor de montaña de aquellas que nadie arranca porque… ¿Por qué…? Algo la empujó a resistir Al canto de las sirenas. El canto es un llanto, El llanto una risa, (Te decías…) El canto es un llanto, El llanto una risa, (Te decías…) Como una flor de montaña que alguien arranca porque… Porqué sí.  

I ara que has capturat el record original, Ara que els matins no cremen parpelles (Iris…) I sents que tornes a ser Ella, La de sempre i la de mai. (Iris…) Ara la tristesa i el dolor D’oblidar-te Com s’obliden Els crits dels llops a mitjanit. (Iris…) L’estimaré sempre, Penses mentre es desdibuixa el seu rostre Entres els teus dits Que durant tant de temps Van renegar dels seus propis sentits. Una vida entelada, I tantes coses que et diria, Continúes, Si fossis aquell mateix que em va regalar El do de la paraula I el pecat. Ets humà, Li diries. I sé que em vas estimar. Li dedicaries un últim somriure (Sincer) I pensaries en ell un cop al dia la resta de la teva vida.   Perque vull, Com diria l’Ovidi.        

VEU 1: Una  vez escribí un relato sobre un hombre que tras colocar cada uno de los libros en la hilera correspondiente de su envidiable biblioteca, se percataba de que había una grieta que se abría camino desde el techo hasta su conciencia. El hombre, aturdido, decidía cerrar los ojos. Creo que perdí aquél relato, quién sabe dónde, quizás se lo leí a alguien y voló con el viento, quizás se fue con él, con aquel hombre ¿anónimo? que trataba de conservar su palacio inmaculado, quizás sólo fue un sueño de aquellos que te despiertan con un sobresalto pero luego simplemente te olvidas porque piensas… VEU 2: La veritat és que fa molts anys que vaig escriure aquell relat. Ara que hi penso, si el que un escriu, per un atzar imprevisible, fos encarnat per alguna vida anònima, o nascut del no res, què estaria pensant, ara, aquell home, al veure que l’esquerda ha esfondrat la seva llar i amb ella, tots els miralls encantats? Ploraré. Plauré. Ploraré. Plauré. Per a tu.  VEU 1: ...

Cada passa és un victòria i un dol. Udola el goig A través dels mots que ens uneixen i  ens separen Per punts, Comes, Cursives I peus de pàgina. Per què ningú no estima el silenci? No fos cas que caiguéssim en els paranys de l'amor (una paraula que actualment és tan o més estèril que la resta de mots que hom utilitza  a: les andanes del metro, la via pública, la premsa i els dinars (sobre tot els del Nadal) familiars). De debò aquest és el paradigma del nostre temps? Les cites son només cites si al fons d’elles no s'hi amaga una emoció? Cada passa és un dol i una victòria. I viceversa. Al carrer ningú les compta, (les passes). Ni a les andanes. Ni als diaris. Ni als congressos. Ni als Nadals.  Com si cada un dels mites, contes, faules i llegendes... Hagués caigut en l’oblit. Les sirenes emmudeixen i els mariners s’ofeguen. Una dona els obser...