CIUTAT FANTASMA


ESCENA I                                     


DIRECTORA: Un piano vell en silenci. Fum i paisatge gris.

HOME: L’hivern és un vent ancestral que hem oblidat al foc.

DONA: El foc, estimat, ens abriga i ens traeix como la vida mateixa.

HOME: Com el vent.

DIRECTORA: A la ciutat fantasma, els habitants, como si retornéssim a l’Edat Medieval, o fins i tot abans (nimfes: evohé, evohé), narren histories per tal d’oblidar la inutilitat de les seves vides. Una dona que un dia fou dependenta d’una llibreria jueva, ara és una innombrable. Els innombrables només tenen una llar: el cementeri. Y allà es a on celebren els seus propis rituals i a on dormen i es reprodueixen i moren i sobre les seves tombes els nens perduts  salten i ballen, salten i canten, salten i ploren…

NEN: Mira, entre les runes, aixeca el vol un ocell blanc com les parets de les cases més enllà de la nostra ciutat. A la meva paret pinto els secrets que sento dir als fantasmes que corren a buscar olors i flors i algun insecte (les ànimes descansen, somnien, a vegades fins i tot volen) i jo jugo amb ells fins que m’adormo i somnio que un ocell blanc se m’endú ben lluny, a un indret on les fronteres són de paper mullat. Paper mullat.

NENA: Jo prefereixo cantar, el soroll de les veus s’esvaeix a la velocitat en que un llumí  és encès i ‘ja fou’ . Si jo fos lliure...viuria en un bosc ple d’arbres silvestres i papallones i cucs de cera. De fet seria un cuc de cera.

NEN: Un cuc de cera! – Riu-.

NENA: Els cucs de seda viuen dues vides: la de cuc i la de papallona.

NEN: Y les sargantanes son immortals.

NENA: No hi ha res immortal, diu sempre el pare mentre escoltem les xorrades que diuen a l’altre banda de la muralla sobre nosaltres.

NEN: Doncs jo seria un ratpenat.

COR (ELS INNOMBRABLES):
Vam néixer en un indret innombrable,
Una ciutat fantasma
On les fronteres
Son dels altres,
Els fills perduts
Que vau oblidar
En la vostra profecía,
Som nens que cusen i canten
Quan ningú els escolta,
Som nens que canten i ploren,
Que canten i ploren...
 

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

'La hierba nunca crecerá bajo mis pies'

Llegué bastante pronto, con un bistec en el esófago y la cotidiana sensación de que sería un día como cualquier otro. La puerta estaba abierta, sonaba algo así como Chet Baker. Hacía un año o más que había dejado de frecuentar los locales nocturnos del barrio, pensaba que ya lo sabía todo de la gente, de las conversaciones, de los licores, del sexo, de las fragancias. Y mientras los músicos llegaban y la gente se sentaba y se apagaban las luces empezó a escuchar una voz que no era como las de siempre, una voz que parecía atravesar no sólo los tímpanos, sino también los nervios, el sudor, la tensión, la hostilidad, y por un momento el mundo era eso, gente que se escucha y se entrega, y nada más. Terminó el concierto, recogí mis cosas, y pensé que eso era lo máximo que podía esperar de una noche de sábado. Me disponía a huir vilmente cuando 7 me sonrió, extasiado, y mientras él me hablaba empecé a sentir que si volvía a casa seguiría siendo la misma, y entonces ella (un 4), senta...
Més informació

ETC, ETC, ETC...

Em passava sovint, a l’escola. Ho havia oblidat per complet. Segurament, aquest relat no serà coherent, però es que n’estic farta, completament farta, de ‘ser’ coherent. Com deia, això ja em passava a l’escola. M’avorria. M’avorria moltíssim i no comprenia el motiu del meu desinterès i la meva desgana, i quan tornava a casa espiava els llibres del pare i ni jo mateixa n’era conscient, tal com si es tractés d’un pecat. Em calia llegir una sola vegada les lliçons que s’havien impartit al llarg del curs, sense haver estat gairebé mai atenta, per a obtenir un ‘suficient’ que justifiqués cada un dels meus dies en aquell pupitre en el que escrivia i dibuixava mentalment tot allò que en el present era, si més no, impossible. Vull dir, que no pots tenir, no sé, et anys, i somniar amb ser a l’ universitat estudiant dret. No és possible. No sé ben bé quan va començar l’autoengany (va ser un autoengany... o un indu-engany?), si quan vaig aprendre a llegir en un instant fugaç e...
Més informació

TEMPTACIÓ: A+B+C = D?

TEMPTACIÓ: A+B+C= D? A: HO SENTO... A VEGADES EL MILLOR ÉS CÓRRER, SIMPLEMENT. B: NO T'ENTENC... A: JO TAMPOC... SUPOSO QUE AL FINAL, AIXÒ DE L'AMOR... B: ¿SI...? A: BÀSICAMENT ÉS UNA PUTADA. B: UNA PATADA, DIRIA JO. QUÈ EM DIRÀS ARA, ¿’CARPE DIEM’? A: SÓC INCAPAÇ DE COMPROMETREM. B: MENTIDA. A ABAIXA EL CAP, SEMBLA QUE ÉS A PUNT DE PLORAR PERÒ ACONSEGUEIX EMPASSAR-SE LES LLÀGRIMES. A: TU PARLES DE VERITATS I MENTIDES? DIGAM UNA SOLA VERITAT, UNA SOLA, QUE JUSTIFIQUI QUE NO HI FOSSIS QUAN... B: I QUÈ PUC FER? A: NO HO SÉ. B: TORNEM-HI... ¿NO HO ENTENS? PORTES TOTA LA VIDA ENCEGADA, LLUITANT PER UNA CAUSA INEXISTENT. ¿NO HO VEUS QUE ETS UNA ICONA DE L'AUTOAJUDA BARATA? AMB LES TEVES FRASES FETES, AMB EL TEU LOOCK ATZARÓS I TOTS ELS TEUS ACCESORIS RETROS QUE NO SON MÉS QUE UN 'ENALTIMENT DE LA SORT, L'ATZAR I LA CASUALITAT'. ¿NO T'ADONES QUE ETS UNA POST-CONSUMISTA MÉS QUE HA OBLIDAT LA CAUSA COL.LECTIVA I LA REMPLAÇAD...
Més informació