MÍMESIS

Estem en la sala de reunions d’una cadena de televisió bastant reconeguda. Reunió de la setmana. Està tot l’equip i només falta la reportera del programa en qüestió. Piquen a la porta:

R (reportera): Bon dia!

(Tots responen amb antipatia)

R: Ui...ha passat alguna cosa? L`últim programa va ser un èxit....

D (DIRECTOR): Bé...tampoc exagerem.

R: Si vam fer el nostre record d’audiència!

A: Seu.

R: Sec.

A: B, siusplau.

B: Doncs....d’això volíem parlar amb tu (mirant a R). (Silenci). Si bé es cert que vam tendir el nostre rècords d’audiència...es podria dir que estem a punt de morir d’èxit.

R: Morir d’èxit? I això es una mala notícia?

A: No és això, no ben bé...

B: Ho sabem tot (mirant a R).

(Silenci)

R: El què?

B s’apropa a R com fent-se el proper i li diu:

B: Tot.

R: Doncs serà que jo no ho sé tot! Vosaltres ho sabeu (mirant a la resta de l’equip)?

B: Tots.

R: Tots ho saben tot?

B: Exacte.

(Silenci)

B: Hem pensat que preferiries explicar-nos-ho tu mateixa.

R: El què?

(Silenci)

R: De debò, no entenc res, he fet alguna cosa malament? Es perquè arribo tard?

B: Tan de bo fos això...

R: és més greu? Ho sento si a vegades sóc una mica despistada i m’oblido de coses importants...és això?

B: Tampoc.

C: Au va...si ja ho saps què és.

R: De debò que no. No entenc  res.

A: Sabies que tenim 10.000 gestos en la fisonomia que ens delaten sobre les nostres emocions? Quan arrufem les celles, quan les alcem, quan ens toquem la mà, el cabell...o com quan traguem saliva.

R: Sí. I que tu te les saps de memòria perquè t’encanta el mental·lisme.

A: (Riu) Exacte.

R: No entenc a on voleu anar a parar! Digueu-me què coll he fet!

B: Tranquil·la. Nosaltres t’apreciarem igualment. I si ens diu la veritat trobarem la manera d’arreglar-ho. Però ens ho has de dir.

R: I què és el que us haig de dir?

(Silenci)

R: Doneu-me una pista com a mínim!

D: Ho ha tornat a fer!

R: Jo?

A: Siusplau, no parleu tots alhora! Continua, Be.

B: Tu pots, confia en nosaltres.

R: Jo us contestaré allò que vulgueu  però no sé què és el que voleu saber!

E: Una altra vegada!

R: I ara què fet!

F: T’has fixat posa exactament la mateixa cara que ella!

R: La mateixa cara que qui?

B: Vinga, no cal que segueixis fingint.

R s’aixeca desesperada buscant a la seva amiga més propera de l’equip.

R: F, què és el que he fet?

(Silenci)

F: Sabem que no ets tu.

R: Com?

(Silenci)

F: Però creiem que tot ho podem arreglar si en parlem.

R: Doncs parlem. Què passa?

F: Però ens has de dir la veritat.

R: Us la diré! Ho prometo!

B: Doncs comença ara. Explica’ns perquè ho has fet. Perquè ens has enganyat tot aquest temps.

R: Jo no ho us he enganyat! (Silenci) I si ho he fet no n’he sigut ni en sóc conscient.

F: Això no t’ajudarà...(mirant a R).

R: Què vols dir amb que jo no sóc jo? (mirant a F)

A: Prou. Està clar que no vol entrar en raó. Haurem de decidir.

R: Com? Decidir el què?

A: Ja sabeu com funciona.  Us reparteixo els papers per a que escriviu el vostre veredicte.

R: Veredicte sobre què? M’esteu prenent el pèl? Em voleu fer fora? És això? Resulta que aconsegueixo el rècord d’audiència i coma conseqüència us voleu desfer de mi? Deu meu! I esteu tots d’acord! No m’ho puc creure!

B: No està res decidit. Però com no ens vols explicar perquè ens han enganyat haurem de decidir democràticament si et donem una altra oportunitat, o no.

R: Com? Per obtenir un rècord d’audiència?

A: I torna...altra vegada amb la mateixa excusa...

G: és veritat. Està clar que no vol reconèixer la seva responsabilitat.

H: Estic amb tu.

R: Com? Tu d’acord? Però si em passo la vida fen-te favors i ara et vens amb aquestes!

H: Siusplau...entén-me...és que sou iguals.

R: Iguals? Amb qui?

A: Això és absurd. No hi ha manera! A votar i punt! Jo ja tinc el meu vot a punt.

R: Jo també puc votar?

A: No.

R: Aleshores no és democràtic!

A: Sí, per que a qui estem jutjant és a tu, i no hi ha manera de que confessis.

R: Confessa el què?

F: Crec que el millor és que simulem l’últim reportatge de manera que ella mateixa sigui conscient del que ha passat.

R: D’acord! Tot i que segueixo sense entendre res.

A: De cap manera...

B: No és mala idea...

A: Perdrem el temps...

F: Donem-li una última oportunitat....

R: Home...gràcies!

A: D’acord. Però mentre ella simula el reportatge vosaltres escriureu els vots.

B: Doncs comencem, vinga. Tothom té la seva papeleta?

(Tots afirmen)

B: Doncs comença.

A: Benvinguts....

E: Veus??? Torna a dir-ho!

A: Benvinguts....

E: Fixa’t en com mous el cap i com aixeques les celles.

R: Què? Ara se suposa que haig de semblar una barbi? No ho he sigut ni ho seré mai, una barbi!

B: Deixeu-la que continuï...

A: Aquesta nit tenim el plaer de donar la paraula...

C: Donar la paraula! Déu meu! És increïble!

D: I a sobre ha vingut amb la mateixa roba!

R: No he dormit a casa, que anava a vindre, amb la roba del Pep?

F: Va....fes un esforç, estem amb tu.

R: Esteu amb mi? Doncs digueu-me què és el que he fet malament i acabem amb tot això d’una vegada!

A: Això no ens porta enlloc. Voteu d’una vegada!

R: No entenc res...m’estic tornant boja?

E: Es que fins i tot quan no simula segueix sent idèntica a ella!

(Silenci) (reparteixen les votacions)

A: Bé, ja tenim el veredicte. B, siusplau...

B: Només hi ha un vot a favor que es quedi....

J: He estat jo. Crec que hi ha una possibilitat entre un milió de que tan sols hagi estat una casualitat.

A: Una casualitat, fer un reportatge idèntic al de la nostra competència, amb els mateixos gestos que la reportera, amb la mateixa roba i el mateix assumpte? Va, home

J: Doncs sí. Hume deia allò de que per més que el sol surti cada dia no podem estar del tot segurs que l’endemà tornarà a sortir.

(Silenci)

B: Ens sap greu. Si haguessis confessat tot hagués quedat en una anècdota, però ara ja no podem confiar en tu, per que no sabem qui ets tu.

(Silenci)

R: Deu meu....això és del tot inverossimil! En tot cas serà ella qui m’ha copiat a mi, no creieu?

A: és del tot impossible.

R: Perquè?

A: Perquè es va emetre abans que el nostre.

R: Aleshores m’acomiadeu per que sóc igual a una altra persona que no sé ni qui és?

Z s’aixeca i saluda a R:

Z: Em sap greu. Però t’haig de dir que malgrat tot em sento molt afalagada de que algú com tu hagi estat capaç d’anular la seva pròpia identitat per assemblar-se a mi.

R: I tu què hi fas aquí?

Z: Sóc la nova reportera.