Sí-m-bols


Marc  

Tot va començar quan la Sara va obsessionar-se amb autores suïcides com la Virginia Woolf o la Sylvia Plath. O potser no. Va començar abans, just quan va adonar-se del poder que posseïa i, just abans d'embogir, d'obrir els ulls. L’estimo. Sempre l’he estimat. Mai no li vaig confessar perquè ella… No pot estimar. Vull dir, no pot estimar-me. I no m’importa. Només vull…


La cafetera comença a piular.


Sara: Sí. Posa’m molta llet, ‘porfa’. Estava mirant l’infinit.

Eduard: Mel?

Sara: Sí. Jo mirava l’infinit i aleshores…


L’Eduard badalla i s’estira.


Sara: No t’interessa?

Eduard: Sí que m’interessa…

Sara: Tots brindàveu com si fos una celebració!

Eduard: Collons!


Li cau la tassa de cafè a la taula i s’incorpora per a eixugar les restes amb un tovalló.


Eduard: Perdona… Digues.

Sara: Crec que el millor serà escriure-ho.

Eduard: Però perquè dius que era una comèdia?

Sara: Perquè jo també reia.

Eduard: I et sembla divertit? Després del que vam parlar ahir abans d’adormir-nos....?

Sara: No hi té res a veure! Era una comèdia, jo  mirava l’infinit, des d’aquesta mateixa finestra, i reia amb vosaltres. Entens? Estàvem tots d’acord. I era preciós.

Eduard: Preciós! Tia, tu estàs penjada!

Sara: Perdona? I tu ets un neuròtic de manual! Que carai et passa?

Eduard: A mi?!!!

Sara: Buf... Crec que vaig a escriure el somni.

Eduard: I torna!

Sara: Imbècil.

Eduard: Egocèntrica.

Sara: Maniàtic.

Eduard: Impossible.

Sara: Pre-vi-si-ble.



PAUSA



Sara: He tingut un somni.


L’Eduard s’aixeca a fer el cafè. Acte seguit, la Sara s’incorpora del llit, pensativa, va cap al menjador i s’asseu al sofà.


Sara: He somniat que em moria.

Eduard: Sis plau, ens acabem de llevar.

Sara: No, si no era gens tràgic! Més aviat semblava una comèdia.

Eduard: Ah si?

Eduard: Prou. Ara mateix agafo les coses i marxo d’aquesta casa. No puc més, em tornaràs boig.

Sara: Escolta, una cosa és que jo digui que visc la vida com si es tractés d’una obra d’art, he? I l’altre, ben diferent, és que la meva imaginació es basi sempre en fets reals. Que no ho saps? No has llegit a Freud, tu? Els somnis són plens de metàfores!

Eduard: Ets insofrible.


La Sara comença a plorar


Sara: I TÚ NO ENTENS RES.


ELL  JA NO LA SENT.


Sara: I tu vas d’escriptor, no saps ni el que són les metàfores! Has vist Celebration?

Eduard: Me’n vaig.

Sara: Estàs boig?

Eduard: Jo així no puc seguir.

Sara: T’entenc.

Eduard: Marxo.

Sara: Per cert, has pensat en la possibilitat de que el somni tan sols parli de la meva nova vida, i per tant, de la mort de la meva vida anterior, en la qual no et coneixia, ni tan sols sabia de la teva existència? I la celebració....

Eduard: Has d’anar a un psicòleg.

Sara: Ja hi vaig.

Eduard: Doncs fes-t’ho mirar...


Canvi d’espai/dimensió


Eduard: No ho entenc. Estàvem tan bé....

Marc: L’estimes?

Eduard: Sí... Però no puc més. Tu ets l’únic que la comprèn, Marc.

Marc: No creguis...

Eduard: Ho hem deixat.

Marc: Com?

Eduard: Bé... L’he deixada.

Marc: Ara? Just quan...?

Eduard: Sí, just ara. Just ara que n’estic bojament enamorat. Just ara.

Marc: Però tu saps que ella està...?

Eduard: He dit prou. I prou és prou. Plogui, nevi o faci vent. M’entens?



Marc

A vegades em trucava a les tres de la matinada perquè tenia por. Deia: hi ha algú rere la porta. Una vegada em va preguntar: si volguessis morir, com ho faries? I acte seguit va afegir: Jo em llençaria pel balcó, seria com volar… Saps que quan era petita vaig volar? Des d’aleshores, quan veig la Sara abstreta mirant l’infinit, penso que qualsevol dia… I ara vens tu a dir-me que la Sara vol morir? Que el seu cinisme ha arribat a l’extrem de riure’s de la pròpia mort? Estàs boig, o què? Tu ho saps que l’estimo, a la Sara… I que mai serà meva.  Ara és teva… Però per quant de temps? Ben aviat mirarà l’infinit o… S’escaparà amb... No m’estranyaria pas, després de com t’has portat amb ella, ella que s’arrisca a viure i a donar vida! T’hauria de caure la cara de vergonya, per l’amor de Déu!


Sara: Per cert, has pensat en la possibilitat de que el somni tan sols parli de la meva nova vida, i per tant, de la mort de la meva vida anterior, en la qual no et coneixia, ni tan sols sabia de la teva existència? I la celebració....

Eduard: Has d’anar a un psicòleg.

Sara: Ja hi vaig.

Eduard: Doncs fes-t’ho mirar...

Sara: M’estàs deixant?

Eduard: Sí.

Sara: I no m’abraçaràs, ni res...?

Eduard: Ho sento.



Pausa



Sara: Va... Fem l’amor.

Eduard: No. Prou. S’ha acabat.

Sara: Perquè? Si el somni només volia dir...



Ell obra la porta, amb els ulls plorosos.



Sara: Que... Que estic... Embarassada.




Però ell ja ha marxat.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

'La hierba nunca crecerá bajo mis pies'

Llegué bastante pronto, con un bistec en el esófago y la cotidiana sensación de que sería un día como cualquier otro. La puerta estaba abierta, sonaba algo así como Chet Baker. Hacía un año o más que había dejado de frecuentar los locales nocturnos del barrio, pensaba que ya lo sabía todo de la gente, de las conversaciones, de los licores, del sexo, de las fragancias. Y mientras los músicos llegaban y la gente se sentaba y se apagaban las luces empezó a escuchar una voz que no era como las de siempre, una voz que parecía atravesar no sólo los tímpanos, sino también los nervios, el sudor, la tensión, la hostilidad, y por un momento el mundo era eso, gente que se escucha y se entrega, y nada más. Terminó el concierto, recogí mis cosas, y pensé que eso era lo máximo que podía esperar de una noche de sábado. Me disponía a huir vilmente cuando 7 me sonrió, extasiado, y mientras él me hablaba empecé a sentir que si volvía a casa seguiría siendo la misma, y entonces ella (un 4), senta...
Més informació

ETC, ETC, ETC...

Em passava sovint, a l’escola. Ho havia oblidat per complet. Segurament, aquest relat no serà coherent, però es que n’estic farta, completament farta, de ‘ser’ coherent. Com deia, això ja em passava a l’escola. M’avorria. M’avorria moltíssim i no comprenia el motiu del meu desinterès i la meva desgana, i quan tornava a casa espiava els llibres del pare i ni jo mateixa n’era conscient, tal com si es tractés d’un pecat. Em calia llegir una sola vegada les lliçons que s’havien impartit al llarg del curs, sense haver estat gairebé mai atenta, per a obtenir un ‘suficient’ que justifiqués cada un dels meus dies en aquell pupitre en el que escrivia i dibuixava mentalment tot allò que en el present era, si més no, impossible. Vull dir, que no pots tenir, no sé, et anys, i somniar amb ser a l’ universitat estudiant dret. No és possible. No sé ben bé quan va començar l’autoengany (va ser un autoengany... o un indu-engany?), si quan vaig aprendre a llegir en un instant fugaç e...
Més informació

TEMPTACIÓ: A+B+C = D?

TEMPTACIÓ: A+B+C= D? A: HO SENTO... A VEGADES EL MILLOR ÉS CÓRRER, SIMPLEMENT. B: NO T'ENTENC... A: JO TAMPOC... SUPOSO QUE AL FINAL, AIXÒ DE L'AMOR... B: ¿SI...? A: BÀSICAMENT ÉS UNA PUTADA. B: UNA PATADA, DIRIA JO. QUÈ EM DIRÀS ARA, ¿’CARPE DIEM’? A: SÓC INCAPAÇ DE COMPROMETREM. B: MENTIDA. A ABAIXA EL CAP, SEMBLA QUE ÉS A PUNT DE PLORAR PERÒ ACONSEGUEIX EMPASSAR-SE LES LLÀGRIMES. A: TU PARLES DE VERITATS I MENTIDES? DIGAM UNA SOLA VERITAT, UNA SOLA, QUE JUSTIFIQUI QUE NO HI FOSSIS QUAN... B: I QUÈ PUC FER? A: NO HO SÉ. B: TORNEM-HI... ¿NO HO ENTENS? PORTES TOTA LA VIDA ENCEGADA, LLUITANT PER UNA CAUSA INEXISTENT. ¿NO HO VEUS QUE ETS UNA ICONA DE L'AUTOAJUDA BARATA? AMB LES TEVES FRASES FETES, AMB EL TEU LOOCK ATZARÓS I TOTS ELS TEUS ACCESORIS RETROS QUE NO SON MÉS QUE UN 'ENALTIMENT DE LA SORT, L'ATZAR I LA CASUALITAT'. ¿NO T'ADONES QUE ETS UNA POST-CONSUMISTA MÉS QUE HA OBLIDAT LA CAUSA COL.LECTIVA I LA REMPLAÇAD...
Més informació